Luisa Cotoner

Presentació de la Bibliografia del Dr. Guillem Díaz-Plaja*

Sr. President, senyors acadèmics, senyores i senyors, amigues i amics, vull començar per donar les gràcies a la família Díaz-Plaja Taboada per l’honor que m’han fet en escollir-me per presentar el llibre que recull la Bibliografia del Dr. Guillem Díaz-Plaja, i a la Reial Acadèmia de Bones Lletres per la confiança en atorgar-me el vist-i-plau.

Reitero que és un honor per a mi, alhora que és també ocasió de remembrança d’un episodi de la meva joventut que recordo amb especial simpatia. Corrien el primers anys 70, quan mitjançant Maria Jesús Cebriàn, una meva col·lega i amiga -Maria Antònia Segura- i jo vàrem rebre l’encàrrec de col·laborar en un llibre de text de “don Guillermo”. Feia molt poc que havia acabat la carrera i era PNN (professora no numeraria) a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona. Naturalment, el cognom Díaz-Plaja formava part del meu Olimp particular. Jo també, com tantíssims estudiants, havia après a estimar la literatura als seus llibres. M’agradaven molt perquè eren diferents. No eren repertoris de noms i dates, sinó que oferien breus biografies dels autors, els situaven en el context històric, i sobretot podies trobar-hi reproduïts poemes о petits fragments d’obres en prosa que em picaven la curiositat i m’impulsaven a llegir-ne més. Llavors, als anys 73 о 74, preparava oposicions a càtedres d’Enseñanza Media, i entre la bibliografia crítica tenia, per descomptat, les seves monografies sobre El espíritu del Barroco (1940), Las estéticas de Valle-Inclán (1965), о el famosíssim i polèmic Modernismo frente a Noventa y ocho (1951) amb pròleg de Marañón. Seguia a més les directrius marcades per la monumental Historia General de las Literaturas Hispànicas, dirigida per Díaz-Plaja i prologada per Menéndez Pidal, i repassava la sèrie Antologia mayor de la Literatura Española, dividida per èpoques, que em permetia escurçar el camí per conèixer els autors més ignorats. Díaz-Plaja era tan famós en aquella època que, entre els estudiants, corria una dita: «Qui dies-plaja, curs empeny»…

Amb aquests antecedents, ja poden comprendre que quan ens va demanar que anéssim a casa seva, hi anés amb una barreja d’admiració i pànic. Tot just després del ritual de les presentacions, la cordialitat i simpatia de “don Guillermo” van esvair qualsevol temor, i vaig sortir de casa seva encoratjada i convençuda que, si com deia Ortega «la claridad es la cortesía del filósofo», la gentilesa i magnanimitat vers els principiants era la cortesia dels savis.

D’aquella primera visita -el tornaria a veure després a la casa de Mallorca, l’«atalaya de la bahía de San Agustín, frente al palacio de Marivent»-,1 guardo també, als soterranis de la memòria, la imatge d’una sala-biblioteca, magnífica, voltada de milers de llibres, que sovint atreien la meva mirada encuriosida.

Poc podia imaginar que aquells llibres algun dia serien al meu abast, ja que són tots al pis de dalt d’aquesta docta casa gràcies a la generositat dels hereus. La seva vídua, la senyora Concepción Taboada Bonastre, i els fills, l’any 1988, van signar un acord amb el Dr. Martí de Riquer, aleshores president de l’Acadèmia, per dipositar-hi els més de 22.000 volums de la seva biblioteca particular. Naturalment, Díaz-Plaja n’havia estat acadèmic numerari. El seu discurs d’ingrés: Una càtedra de retòrica (1822-1935), contestat pel Dr. Jordi Rubió i Balaguer, data de 1961.

Cal dir tot passant que aquest llegat inclou moltes primeres edicions d’autors universalment reconeguts, però també d’escriptors oblidats que, hores d’ara, podem recuperar о fins i tot conèixer gràcies a l’aixopluc que el Dr. Díaz-Plaja els va donar als prestatges de casa seva.

Destaca l’extraordinària col·lecció de poesia en català i en castellà, on es troben poemaris de Carles Riba -un dels seus mestres catalans-, Josep Carner, Josep М. López-Picó, Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila i molts d’altres. També hi són els poetes del 27, la majoria dels quals Díaz-Plaja va conèixer i tractar a Madrid. Molts d’aquests poemaris tenen el valor afegit d’una dedicatòria manuscrita, per exemple una de García Lorca. О podem admirar una raríssima primera edició de Perito en lunas (1933) de Miguel Hernández o un introbable Ninfeas de Juan Ramon Jiménez. Igualment dels avantguardistes catalans, amb Salvat-Papasseit al capdamunt, juntament amb J.V. Foix, Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i un llarg etcètera dels quals en deixa constància al llibre de memòries Retrato de un escritor.2 Hi ha també revistes i extrets molt difícils de localitzar, com són ara Índice, Sucesión, Sí, entre moltes més.

Es igualment remarcable el fons bibliogràfic de literatura hispanoamericana, ordenat per països: Puerto Rico, Cuba, Argentina, Colòmbia, Xile, Uruguai, Paraguai, Perú, Mèxic, Equador, Veneçuela, Santo Domingo etc, territoris que va visitar tot dictant cursos i conferències; i la bibliografia crítica, bastida sobre els més de 350 temes de literatura que va treballar al llarg de la seva vida com a investigador о com a mestre indiscutible de moltes generacions d’estudiants.

El fons catalogat en fitxes tradicionals per les bibliotecàries de la casa -les senyores Rosa M. Martínez, Carme Illa, Mercè Colomer, Carme Miquel i Maria José Orobitx— és a hores d’ara en procés de digitalització per ser inclòs al CCUC (Catàleg Col·lectiu de les Universitat Catalanes) i d’aquesta manera es podrà consultar en línia.

Aquest llegat inestimable es va completar el juliol de l’any passat (2006), quan els hereus van lliurar així mateix a l’Acadèmia de Bones Lletres la bibliografia publicada pel Dr. Díaz-Plaja, que aplega més de 500 volums, i l’arxiu personal. Alhora que dipositaven la seva correspondència a la Unitat d’Estudis Biogràfics de la Universitat de Barcelona, dirigida per la Dra. Anna Caballé que, amb l’ajut dels becaris Jordi Amat i Blanca Bravo, i -com no hi podia faltar- de la Dra. Ana Díaz-Plaja, en prepara l’edició de l’epistolari.

Sorprèn la celeritat i el rigor que les doctores Ana Díaz-Plaja i Leonor Vela, i la bibliotecària i documentalista Elvira Roca-Sastre i Díaz-Plaja, neta de l’escriptor, han posat per poder ordenar, classificar i preparar, en menys d’un any, la publicació d’aquesta Bibliografia del Dr. Guillem Díaz-Plaja, que avui presentem.

Com declara la mateixa Ana Díaz-Plaja a la introducció, aquest no és el primer intent d’establir la bibliografia de les obres escrites pel seu pare. Ja existien la de José Cruset 3 -poeta, narrador, catedràtic de literatura i amic entranyable de don Guillermo-, la de Dàmaso Santos4 i la de José Gerardo Manrique de Lara,5 a banda de les aplegades pel mateix autor als volums Ensayos escogidos (1972) i Retrato de un escritor (1978). Però, tot i ser força orientadores, no eren completes. Aquesta, doncs, és la recopilació canònica i ara per ara definitiva.

La bibliografia autorial de Díaz-Plaja és gairebé inabastable. Comprèn més de 500 entrades d’obres escrites en castellà i en català. Fent només una ullada als primers treballs que va publicar, podem tenir una idea de la multiplicitat de temes que l’interessaven: la poesia («Rubén Darío» 1927 i Rubén Darío, 1930); la pintura, Epistolario de Goya, 1828-1928 (1928); el cinema (Una cultura del cinema. Introducció a una estètica del film, amb pròleg de Sebastià Gasch, 1930); el teatre («Estudio sobre el teatro de Azorín»);6 des de la literatura medieval (l’edició de la Crònica del rey don Pedro del Canciller Pero López de Ayala о Las descripciones de las leyendas cidianas, 1933); els clàssics del Segle d’Or, Garcilaso, fray Luis de León, Lope de Vega о Calderón, fins al romanticisme (Introducción a la historia del Romanticismo español, 1935) i la literatura d’avantguarda (L’avantguardisme a Catalunya i altres notes de crítica). L’atreien autors com d’Ors, Verdaguer о Guimerà, però també Leandro Fernàndez de Moratín, José Martí о García Lorca, sobre qui va publicar el primer assaig després de la guerra civil (Federico García Lorca. Estudio critico, 1948). Una allau d’estudis crítics, assaigs erudits о divulgatius, llibres de text, edicions comentades, llibres de viatges, i d’altres que anomenava de “conducta”, pròlegs i articles en revistes о diaris, que sovint marcaven pautes i avançaven aspectes poc freqüentats о inexplorats de la cultura en general i de la literatura en particular… Tot fent vivència pròpia d’aquell vers de Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell.

Això a banda de la creació poètica, una vintena de llibres de poesia lírica en català i en castellà on aboca la seva faceta més íntima: Les claus (1965), Conciencia del otoño (1975), Sota la llum d’Ausias (1979), són alguns dels títols més rellevants. I encara ens deixà testimoni de la seva imatge reflectida en el decurs temporal inevitable als llibres de memòries Papers d’identitat (1959) i Retrato de un escritor (1978). Fins i tot va escriure una novel·la quan tenia 17 anys, Ernestina se ríe (1927). No és estrany que Dàmaso Santos el definís, a l’esmentat Conversaciones con Guillermo Díaz-Plaja, com а “Guillermo Díaz-Plaja о el libro que no cesa”.

Tota aquesta obra brolla d’una font que és conseqüència d’una curiositat universal que mai no s’estronca, d’una immensa capacitat de treball, d’una facilitat de paraula prodigiosa, i d’un tarannà obert, càlid i afectuós que li va permetre construir un teixit de relacions vastíssim, una espessa xarxa amigable on cabien tiris i troians.

Tot i que, segons ell, aquesta feinada no tenia cap mèrit:

Esto no tiene -se lo juro a ustedes- ningún mérito; puede pasarle a cualquiera… […] Los libros se escriben por capítulos; los capítulos por páginas, unas detrás de otras. […] Se escribe “sin pausa у sin prisa”. Y después de escribir se “construye” un libro.7

«Toda obra -declara- es un autoretrato», i el d’ell és una unitat feta d’aquesta «multiplicidad» d’afeccions, de la «constante renovación de mis temas», i d’«esa tremenda dispersión de mi quehacer literario». I de seguida afegeix, parafrasejant Ortega: «Yo soy yo у mis limitaciones», «existe nuestra limitación memorística. Yo llevo cincuenta años leyendo […] Yo soy -pobre de mí- el antiespecialista, el impenitente curioso de horizontes». Admirable modèstia dels savis, que redueix una obra gegantina a l’actitud del caçador a qui li agrada més: «ojear una pieza que cobrarla».8

Sigui com vulgui, tota aquesta obra ens revela també un altre aspecte de la seva personalitat aclaparadora: el desig de compartir amb els altres la seva sapiència, les seves emocions, la seva sensibilitat mediterrània, amb l’afany d’aproximar «lo mejor a los más», tot defugint de l’aristocratisme intel·lectual i amb la intenció educadora de ser un «tendedor de puentes».9

La recerca documental de les autores ha comportat, doncs, una laboriosa tasca de verificació de dades, in situ о als actuals catàlegs en línia de biblioteques i bases de dades de llibreters d’arreu del món. El resultat és aquesta compilació bibliogràfica, pràcticament completa, rigorosament classificada d’acord amb els criteris que la Dra. Vela fa explícits a les Notes a l’edició de la Bibliografia de Guillem Díaz-Plaja, que acompanyen el llibre. Segons aquests criteris, el recull està ordenat cronològicament per anys de publicació i per tipologies documentals: «les monografies о llibres amb les seves diverses edicions nacionals i estrangeres, verificades, com també re­edicions pòstumes; els estudis introductoris, presentacions, pròlegs, homenatges, contestacions acadèmiques, capítols de llibres о anotacions paral·leles; les edicions de textos seleccionades; els treballs publicats en col·laboració amb altres autors, о les edicions d’altres autors fetes sota la seva direcció, planificació i supervisió; i els articles de revista científics, о contribucions presentades a congressos i jornades.» Cronologia i tipologia que, en paraules també de Nora Vela, ens permeten «fer el seguiment dels interessos del l’autor al llarg de la seva vida intel·lectual» i «traçar el perfil biogràfic de la seva activitat creativa».10

No vull acabar, però, sense fer referència a l’arxiu personal, igualment dipositat en aquesta institució, i en la recuperació del qual col·laboren els germans Díaz-Plaja: Guillem, Conxita, Victoria -donant cop de mà quan fa falta-, Aurora i Maria José -escrutant i classificant escrupolosament paper per paper—, tots sota la diligent i fraternal direcció d’Ana.

Dins aquest arxiu, es pot resseguir i concretar encara amb més profunditat la biografia intel·lectual i afectiva d’aquest “escriptor litoral”, tal com ell s’autoanomenava. Allà s’hi troben els documents, solemnes о íntims, que dibuixen la traça d’una vida, dividits en quatre grups:

a) “Los hitos profesionales о biogràficos”, on s’apleguen des de les notes que va treure a la carrera, fins la documentació del Premio Nacional de Literatura de 1935, que li va atorgar un jurat presidit per Antonio Machado, i amb Pío Baroja, Pedro de Répide, Àngel Gonzàlez Palència i José Montero Alonso com a vocals, per l’estudi Introducción al estudio del Romanticismo español. També hi són les notícies del seu pas per l’Institut del Teatre, l’ingrés a la Real Acadèmia Espanola per ocupar la vacant d’Azorín, i el ja esmentat a la Reial Acadèmia de Bones Lletres; els doctorats honoris causa i d’altres nombroses distincions, passant també pels records d’aquell meravellós Crucero universitario por el Mediterràneo de 1933, on el jove catedràtic Díaz-Plaja va conèixer l’estudiant Concepció Taboada, amb qui es casaria.

b) Els originals i retalls de premsa escrits per ell.

c) Els projectes о esquemes dels treballs que preparava.

d) Les crítiques i comentaris que van suscitar els seus llibres entre crítics, poetes о escriptors en general. Destaca la controvèrsia amb Juan Ramon Jiménez sobre els conceptes de Modernismo у Noventa y ocho; i la polèmica amb Salvador Dalí.

I resta encara per escorcollar el que el Dr. Riquer anomena l’”Archivo de ideas de Guillermo”, un veritable tresor de fitxes, anotacions, esquemes, quadres sinòptics, retalls de premsa, etc, que roman guardat dins un moble arxivador, mentre espera pacient l’arribada de noves generacions d’investigadors agosarats i capaços de navegar per aquest procel·lós oceà d’esforç i saviesa.

Tot aquest corpus constitueix la matèria on palpita i es perpetua l’autèntica personalitat, vital, inquieta, erudita, generosa i polifacètica del Dr. Guillem Díaz-Plaja, un poeta que, al capdavall, va convertir la seva trajectòria en «un único libro interminable». «Este soy yo», escriu al poemari Conciencia del otoño:

Pude ser de otro modo; pero yo he sido así.
A cada línea anadiría un trémolo
que marcase otro rumbo; otra saeta
hacia blancos mas altos; otra espiga,
de más grávido fruto; otra mirada
de ambición mas altiva; otra voz
de más redonda claridad ornada.
Pero éste soy yo, conciencia de mi límite,
irreversiblemente confinado
en la verdad desnuda de mi alma.
Tomadme como he sido.

Enhorabona per la feina feta i moltes gràcies per la seva atenció.

Luisa Cotoner Cerdó, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, LI, anys acadèmics CCLXXIX-CCXXX, 2009

‹ Volver a Impresiones de Escritores