|
Guillermo Díaz-Plaja, de prop
Acaba de publicar-se Querido amigo, estimado maestro. Cartas a Guillermo Díaz-Plaja (1929-1984) (UEB i Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2009), segon volum de la col·lecció "Vides escrites" que dirigeix la professora de Literatura Espanyola Anna Caballé. Es tracta d’una selecció de la seva correspondència, rebuda al llarg de 55 anys d’intensa vida literària. L’edició ha estat a càrrec dels investigadors de la Unitat d’Estudis Biogràfics de la UB Jordi Amat i Blanca Bravo Cela, i de la professora del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Facultat de Formació del Professorat Ana Díaz-Plaja Taboada, filla de l’intel·lectual barceloní. Inclou un epíleg de la professora de la Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació de la Universitat de Vic Luisa Cotoner. Els fills del professor Díaz-Plaja van legar fa uns anys a la Unitat d’Estudis Biogràfics de la UB (UEB) tot el corpus epistolar del seu pare, constituït per més de dues mil cinc-centes cartes, dirigides i rebudes per les personalitats més reconegudes de l'època (Azorín, Dámaso Alonso, Eugeni d’Ors, Alfonsina Storni, i un llarg etcètera.) entre 1929 i 1984.
Guillermo Díaz-Plaja i Contestí (Manresa, 1909 — Barcelona, 1984), polígraf, germà de Fernando Díaz-Plaja i d’Aurora Díaz-Plaja, es va llicenciar en Dret a la UB i va ser catedràtic de Literatura Castellana a l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, professor a l’Institut-Escola i director de l’Institut del Teatre de Barcelona. Abans de la Guerra Civil espanyola va participar en l’avantguardisme a Catalunya i va col·laborar al Full Groc (1929) amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà. El 1936 va obtenir el Premi Nacional de Literatura i el 1962 el Premi Ciutat de Barcelona d’Assaig. Posteriorment va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, director de l’Instituto Nacional del Libro Español (1966-1970) i catedràtic de la Universitat de San Marcos de Lima. Va escriure nombrosos assaigs sobre el romanticisme, el barroc, el modernisme, la Generació del 98 i l’avantguardisme, i alhora, va fer edicions d’obres completes d’autors com ara Gustavo Adolfo Bécquer.
Parlem amb un dels coeditors de l’obra, Jordi Amat, que ha publicat recentment Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (RBA-La Magrana), que ha obtingut el premi Gaziel.
La publicació d’aquestes cartes no ens l’hem plantejada com una reivindicació. Pretenem, bàsicament, dues coses: primera, mostrar una part del llegat epistolar de Díaz-Plaja dipositat a la Unitat d’Estudis Biogràfics; segona, fer una aportació per conèixer el personatge, els seus corresponsals i la vida cultural espanyola del període (un temps convuls, per cert). Això no vol pas dir que no s’hagi de reconsiderar la vàlua de l’obra i la praxi cultural de Díaz-Plaja. Perquè hi ha llibres que certament encara valen la pena de ser llegits (penso en L’avantguardisme a Catalunya i altres notes de crítica, Cartes de navegar, El espíritu del Barroco, etc.) i perquè la seva activitat intel·lectual —introducció del cinema a la universitat, direcció de l’Institut del Teatre, de l’Instituto General del Libro, etc.— va ser prou influent. Aquesta activitat es pot resseguir a través de les cartes, que també constaten la seva professionalitat i la seva ambició constant per ser una figura rellevant de la vida literària espanyola i de la cultura institucionalitzada durant el franquisme. Per què actualment sembla que no gaudeixi del prestigi o la nomenada que sí tenen altres intel·lectuals de la seva generació?
La seva poligrafia, segurament, no va jugar a favor seu. Llibres de text (molt importants), poemaris, articles a la premsa, llibres de viatge, antologies, volums que recollien articles, assaigs, etc. És una producció immensa. Però, a més, crec que el seu estil sintètic i intuïtiu va passar una mica de moda, i les seves aportacions al coneixement del passat literari, com succeeix amb la majoria de llibres d’aquesta mena, el temps les supera perquè les investigacions es van perfeccionant. Díaz-Plaja, però, és un punt de partida important. La poca nomenada també s’explica per problemes externs: el seu titubeig amb la cultura oficial de postguerra, per exemple. No va ser un home de grup ni tampoc no va poder crear escola a través de la càtedra universitària. Aquest últim factor, entre molts d’altres, el distingeix de la figura més popular de la seva generació acadèmica que és Martí de Riquer. T’has especialitzat en el diàleg de la cultura catalana i castellana durant el segle xx, un terreny que actualment no sembla tenir gaire prèdica ni a Espanya ni a Catalunya. És la teva presa de posició ideològica com a intel·lectual? T’aventures a fer un diagnòstic del tema i una prospectiva de futur? Intel·lectual? M’he posat vermell. Poca cosa més que un filòleg i encara gràcies! Díaz-Plaja, per cert, va ser un abanderat infatigable del diàleg. Miro de respondre la pregunta. Em sembla evident que no fa cap mal el diàleg constructiu i pedagògic entre els representants de les cultures que avui conviuen a Espanya. És positiu per evitar malentesos i desfer tòpics absurds i falsos. El problema, crec, és la malaltissa, obsessiva i bloquejadora politització del debat. Allà i aquí. Sense diàleg no hi ha interlocució i aleshores, com si visquéssim a la caverna, creiem que tot allò que pensem és veritat perquè no tenim ningú que ens ho discuteixi. La realitat, clar, sempre és més complexa. En tot cas, el meu diagnòstic no pot ser més pessimista. El silenci amb el qual ha estat rebuda la mort de Porcel per part del sistema literari espanyol n’és un exemple catastròfic. No veig que la situació de desinterès mutu pugui modificar-se.
Dimecres, 15 de Juliol de 2009 http://www.ub.edu/noticiesub/index2.php?option=com_content&task=view&id=625&Itemid=41
|
